Us ha passat mai, que us han donat una bona notícia però que de tanta il.lusió sou incapaços de reaccionar i sembla que ni us afecti ? Donc això m'acaba de succeir. Boto d alegria però no dono saltirons, tinc ganes de riure i cridar però s em veu la cara rigida com una barra de pa sèc.I perquè ? Crec , i no ho decarto, que després d uns mesos del què en diem " bajón " , d aquelles temporadetes en què dius .... I això que m´està passant , què m enssenya ? què em vol dir el destí ? M en sortiré , però no tinc clar el que n hauré après. Hi ha moments en què penso que he estat al limit de la depresió, però que la meva caperruderia , ni amb això m ha deixat lidiar, i gràcies ! Però crec, que el haver arribat en aquest limit ha fet que em minvin les forces fins a tal punt que una alegria  "de per vida ", diguéssim, s hagi convertit en una acceptació d una situació que la trobo ben normal, i no ho trobo normal !A vegades fins i tot penso que no sigui l edat, que arribada a una certa alçada, no s exterioritzen les emocions com creiem s hauria de fer. De totes maneres , tinc una alegria inmensa acompanyada d una certa incertesa de com anirà tot.

Després d un llarg temps de pandèmia, com m ha comentat algú molt proper al meu mon, tot m està començant a sortir rodó. I jo, sense brincar com ho havia fet moltes primaveres abans.